Un grup de científics va ficar a cinc micos en una gàbia. En el mig hi havia una escala i,sobre d’aquesta, un munt de bananes. Quan un mico pujava l´escala per agafar les bananes, els científics llençaven un raig d´aigua gelada sobre els micos que quedaven a terra. Després d´un temps, quan un mico tractava de pujar l´escala per agafar una banana els altres el colpejaven . Passat més temps cap mico intentava pujar l´escala, malgrat la temptació de les exquisides bananes penjant en la part superior de la gàbia. Aleshores els científics van substituir un dels micos i ficaren a la mateixa gàbia un altre que no havia estat en l’experiment de l´aigua gelada. Naturalment, el primer que va fer el nou mico va ser dirigir-se cap a l´escala i pujar el primer esglaó , quan va ser ràpidament agafat i estomacat pels altres. Després d’alguns altres intents i vàries pallisses el nou integrant del grup no va tractar de pujar més per l´escala.
Un segon mico va ser substituït en la gàbia i va passar el mateix. Amb la diferència que el primer substitut va participar amb entusiasme en la pallissa propinada al nou; era el que més fort pegava. Poc després va haver-hi un tercer canvi i es va repetir el mateix procés. D´aquesta manera, va quedar un grup de cinc micos, que tot i no haver rebut mai un bany d’ aigua gelada, continuaven agredint i colpejant a aquell que intentés arribar a les bananes que seguien saboroses allà dalt, a la part alta de l’escala. Si hagués estat possible preguntar a algun dels micos que perquè pegaven a qui intentés pujar l’escala, amb tota certesa la resposta hauria estat: “ No sé, les coses aquí sempre s´han fet així...”
Una bona part de la humanitat accepta les regles sense preguntar-se res, sense més. És oprimida sense altre argument que l’acceptació de l´opressió i tracta de que tots els altres acceptin la seva mateixa por cega, la seva gana i el seu poc interès per la vida.